Solo una salida

Una astilla,
cadena,
a la libertad del dragón.
Una herida,
ungida en la pena,
ennegrecida en la traición.
Una vida,
por la corriente levada,
de un río silencioso.

Cien sepulcros,
para cien años,
cuyas palabras son sollozos.
Una cuerda,
una puerta,
por el tiempo,
de la salvación, borradas.
Un foso,
camino oscuro,
un lugar donde ser despojo.
Un cubo,
un negro recinto,
un pobre ayudante del instinto.
Un refugio,
una celda,
una isla para el mortuorio.
Una soledad,
por la tristeza,
por la piedad, olvidada.
Una calle,
una llave,
sin cerradura,
sin salida,
sin clave;
con el destino a la sombra de un ciprés.

Renacer sin ruido

Deje,
que volviera a fluir el agua,
de un río caudaloso, creciente.
Por volver a llorar,
desaté tormentas
y por olvidar,
perdí la inocencia.
Descubrí,
en un viaje turbulento
y sentí
al pesar de mi lamento,
decir:
-“Es demasiado tarde,
para buscarte”.

Desperté y soñé,
que pudiera comenzar,
a vivir
y cantar.
Cantar,
para mi soltar,
penas sin consolar,
para liberar,
el sufrimiento al amar.

All I can do for you

You run far from me.
You repeat once my name.
Now I search you.
Now I search our soul.

When you close your eyes,
you can see my death.
If you cry all the night,
you’ll can fill all the seas.

When you cross the avenue,
I can find your soul.
If I dead for you,
you’ll say all the truth.

The animals run around,
when our love disapere.
Can I do something?,
for your love, my sing.

Please, tell me now,
the reason.
Tel me now,
why you’re scare.

Now, you hold my hearth.
You can cut my live.
If you would,
you can hurt
our love.

Llibertat per l’esperança

Ensucrat,
llur miratge d’un albir.
A ponent,
son oratge de Madrid.
El lament d’un dijous ben ennegrit.
Culminant,
les ferides d’una nit.

Ja no plou,
ja no cau,
ja se sent,
el silenci del matí.

Agrupat,
neix així,
un record que viu aquí.
Clama així,
esmorteit:
-“Que la pau es faci aquí”.
Son Estat,
opresor,
l’ha envait de plor i de por.

Ensucrat,
llur miratge d’un albir.
Lluita, si,
per l’amor que neix allí,
per a un futur de be i de llir.
A ponent,
son oratge de Madrid,
portador
de la fe en el destí.

El lament,
d’un dijous ben ennegrit.
El record,
d’un vagó,
d’una mort,
d’una data a recordar.

Ja no plou,
ja no cau,
ja se sent,
el silenci del matí.

Apenat

0 Errors i mentides,
1 i les balades,
0 als ulls de l’amor,
1 amb la veritat fan dolor,
0 en fan dolç engany;
1 necessari per treure plany.
0 M’arrepenteixo ,
1 i em maleeixo,
0 pel mal creat,
1 per haver sigut creat,
0 i encara imbatut,
1 i ara amortallat.

0 Mort sóc,
1 i em trobo sol,
0 per la pena,
1 per la tristesa,
0 per la por,
1 que em fa foscor.

0 Perdició,
1 rendició,
0 omple mon cor,
1 que treu escalfor,
0 i em fa patir,
1 i em glaça des d’ahir.

Horrors a mitja alba

Horrors foren sentits,
més de cent nits;
davant la negror i la foscor,
durant la sang i l’engany.

Cap enterbolit,
de l’esquena al pit.
Mans ennegrides
feren mil crides.
Cames voladores
i perdudes cares,
el cel atravessaren,
cap al després.

Ells que foren humans,
volen ser sants.
Ells que estimaren
i ploraren,
no senten,
no pensen.

Ens arrepleguen entranyes
i ens maten d’esquenes.

Pel mal,
als anhels transcrit,
pel dolor dels antics,
s’adobà bé i amb pressa,
l’odi d’esclaus i feres.
Fins sucumbir l’engany,
fins sentir porta,
que tanca pany,
a la por d’aquesta hora.

I l’alba ens apropa
la llum d’un dia gris,
d’una trista oda,
cap a cent grills que ploren.

Crit des del calvari

Començats els errors,
es fa difícil la tornada
cap al desvetllar de les flors.
Somnis amb noves pors,
mortaldat que es fera alta,
dins els meus, eterns, vells, malsons.

Les nits passo despertes,
amb temor que apropa el futur,
mai volgut per mi ser sabut.
Els dies es fan llargs,
als ulls que foren altar,
plens son d’angoixa, i malestar.

La mirada perduda,
amb les galtes emblanquinades,
fan veure la mort concentrada.
El cap mirant la terra,
ara ennegrida al pas del cos,
pel càntir que dolor vessa.

Els peus fan gatzara,
coneixent l’única final,
que no es més que la mort del mal.
Per valentia inconscient,
les mans fan de porta a la fi,
del dolor del meu trist destí.

Mans enllaçades amb el vent,
ones formades cap al temps,
resten quietes al penitent.
Tombs d’agulles no se senten,
potser el silenci ens farà sentir,
els plors que criden a l’uníson,
resant per amor en el destí
Ara parlen al món parlen de mi,
mentides per fe de creients,
implorant al si de l’infinit.

Ploraria perquè el meu cor comences a parlar

Ploraria, ploraria,
però els meus ulls,
secaren-se amb la por.
La por de la malaltia,
al cor endinsada
y a la ment ofegada.

Ploraria, ploraria,
però ningú em sentiria.
Ni el dolor ni la por,
ni cap pessic d’amor,
de mi sentirien.

Ploraria, ploraria,
tant, si pugues;
si pugues traçar,
a la meva cara el dolor,
de cent anys de por,
y d’una ànima enverinada,
vençuda.

Ploraria, ploraria,
si el meu cor,
pugues dir prou,
desprès de començar,
a plorar,
cent anys de dolor.

Ploraria, ploraria,
quan ningú em veies,
quan cap somriure caigués,
quan la tempesta comences,
i no fos sentida la ira.

Ploraria, ploraria,
si el temps fos aturat,
si les mans fossin alçades,
quan se’ns lira,
l’amor parles
i el meu cor
s’atures sense presa,
sense apartat,
sense estrofa per rumiar.

Ploraria, ploraria,
si la meva ment,
enverinada,
per estar clissada,
de ser parada,
de tant sofriment;
plorés d’ira.

Ploraria, ploraria,
però mon cor ho evita,
fent cas d’una llista,
de raons incomptables,
i de gestes amables.

Ploraria, ploraria,
si fos la nit dia,
si fos tot ombra,
per no ser vist,
per la pobla,
que aixeca-se del llit,
i no em mira.

Ploraria, ploraria,
si el meu cos,
prou digues-me
i la cara humida,
no em fos presa,
per la ferida,
d’un ull plorós,
d’una mitja fe,
en que reposes.

Ploraria, ploraria,
però la terra,
ja no creixeria,
perquè salada seria,
l’aigua que la taparia.

Ploraria, ploraria,
però la vida,
ja se’n cansa,
d’aquesta estança,
llarga, a la ira.

Ploraria, ploraria,
però assecades,
les llàgrimes es troben,
sense haver-ne sortit,
sense haver paït,
tot el vent,
que emergia,
d’unes galtes,
que creien,
i que perderen,
la calor del cor.

Amb amor,
no amb por.
Amb coratge,
no amb bagatge.
Amb valentia,
no amb ira.
Amb el cor,
no amb dolor.
Sense paraules,
sols amb trobades.
Sense la llum,
tot a l’obscur.
Sense peces,
sense preses,
sense màscares,
sense paraules.

Sols una vegada tocar,
volia la honestedat,
d’una amistat,
d’una sonata,
cantada alhora,
al uníson del dolor,
cap a la por,
de saber estar sol.

Sols volia parlar,
per plorar,
sobre el blanc i el negre,
d’un full abans alegre,ara tot negre.

Cavaller, llir i amic

Ressonen cent campanes,
a la vila de llevant
i són escasses,
les seves veus llampants.
Foren avís,
d’un noble neguit,
acalmat a la nit,
per un noble llir.
Un llir conseller,
amic i creient,
au d’acer
inbatuda i vivent.

Ara sos ulls em pregaren,
per a què me’s pous secs foren,
d’ira i malenconia,
de tristesa i angoixa.
Neix un bri d’esperança
i es fa d’infància l’angoixa,
joventut amorosa
i maduresa no siguent sola.

Cavaller, llir i amic;
m’heu trencat el neguit,
i de la solitària existència,
s’ha obert la convivència.

Poble vençut

Gent de cartes,
carrers i edificis,
diners i oficis;
absenta de contes.

Ballen vora el foc
hipocràtic,
embestint,
el tint,
vermellós de l’ocàs,
d’un astre,
fugaç i extingit.

Societat descoberta
als ulls de la maldat,
vora una foscor perpetua
i un home insensat.

Cauen les llàgrimes
i les clàusules,
d’una llei humana
per la força de la katana.

No plorem,
no lluitem,
parlem
i ballem.

Que els cors foren sentits,
per tots els sentits,
d’un noble poble,
encantat i ara desencantat,
per la valentia de la paraula.