Començats els errors,
es fa difícil la tornada
cap al desvetllar de les flors.
Somnis amb noves pors,
mortaldat que es fera alta,
dins els meus, eterns, vells, malsons.
Les nits passo despertes,
amb temor que apropa el futur,
mai volgut per mi ser sabut.
Els dies es fan llargs,
als ulls que foren altar,
plens son d’angoixa, i malestar.
La mirada perduda,
amb les galtes emblanquinades,
fan veure la mort concentrada.
El cap mirant la terra,
ara ennegrida al pas del cos,
pel càntir que dolor vessa.
Els peus fan gatzara,
coneixent l’única final,
que no es més que la mort del mal.
Per valentia inconscient,
les mans fan de porta a la fi,
del dolor del meu trist destí.
Mans enllaçades amb el vent,
ones formades cap al temps,
resten quietes al penitent.
Tombs d’agulles no se senten,
potser el silenci ens farà sentir,
els plors que criden a l’uníson,
resant per amor en el destí
Ara parlen al món parlen de mi,
mentides per fe de creients,
implorant al si de l’infinit.
