Ploraria perquè el meu cor comences a parlar

Ploraria, ploraria,
però els meus ulls,
secaren-se amb la por.
La por de la malaltia,
al cor endinsada
y a la ment ofegada.

Ploraria, ploraria,
però ningú em sentiria.
Ni el dolor ni la por,
ni cap pessic d’amor,
de mi sentirien.

Ploraria, ploraria,
tant, si pugues;
si pugues traçar,
a la meva cara el dolor,
de cent anys de por,
y d’una ànima enverinada,
vençuda.

Ploraria, ploraria,
si el meu cor,
pugues dir prou,
desprès de començar,
a plorar,
cent anys de dolor.

Ploraria, ploraria,
quan ningú em veies,
quan cap somriure caigués,
quan la tempesta comences,
i no fos sentida la ira.

Ploraria, ploraria,
si el temps fos aturat,
si les mans fossin alçades,
quan se’ns lira,
l’amor parles
i el meu cor
s’atures sense presa,
sense apartat,
sense estrofa per rumiar.

Ploraria, ploraria,
si la meva ment,
enverinada,
per estar clissada,
de ser parada,
de tant sofriment;
plorés d’ira.

Ploraria, ploraria,
però mon cor ho evita,
fent cas d’una llista,
de raons incomptables,
i de gestes amables.

Ploraria, ploraria,
si fos la nit dia,
si fos tot ombra,
per no ser vist,
per la pobla,
que aixeca-se del llit,
i no em mira.

Ploraria, ploraria,
si el meu cos,
prou digues-me
i la cara humida,
no em fos presa,
per la ferida,
d’un ull plorós,
d’una mitja fe,
en que reposes.

Ploraria, ploraria,
però la terra,
ja no creixeria,
perquè salada seria,
l’aigua que la taparia.

Ploraria, ploraria,
però la vida,
ja se’n cansa,
d’aquesta estança,
llarga, a la ira.

Ploraria, ploraria,
però assecades,
les llàgrimes es troben,
sense haver-ne sortit,
sense haver paït,
tot el vent,
que emergia,
d’unes galtes,
que creien,
i que perderen,
la calor del cor.

Amb amor,
no amb por.
Amb coratge,
no amb bagatge.
Amb valentia,
no amb ira.
Amb el cor,
no amb dolor.
Sense paraules,
sols amb trobades.
Sense la llum,
tot a l’obscur.
Sense peces,
sense preses,
sense màscares,
sense paraules.

Sols una vegada tocar,
volia la honestedat,
d’una amistat,
d’una sonata,
cantada alhora,
al uníson del dolor,
cap a la por,
de saber estar sol.

Sols volia parlar,
per plorar,
sobre el blanc i el negre,
d’un full abans alegre,ara tot negre.

Cavaller, llir i amic

Ressonen cent campanes,
a la vila de llevant
i són escasses,
les seves veus llampants.
Foren avís,
d’un noble neguit,
acalmat a la nit,
per un noble llir.
Un llir conseller,
amic i creient,
au d’acer
inbatuda i vivent.

Ara sos ulls em pregaren,
per a què me’s pous secs foren,
d’ira i malenconia,
de tristesa i angoixa.
Neix un bri d’esperança
i es fa d’infància l’angoixa,
joventut amorosa
i maduresa no siguent sola.

Cavaller, llir i amic;
m’heu trencat el neguit,
i de la solitària existència,
s’ha obert la convivència.

Poble vençut

Gent de cartes,
carrers i edificis,
diners i oficis;
absenta de contes.

Ballen vora el foc
hipocràtic,
embestint,
el tint,
vermellós de l’ocàs,
d’un astre,
fugaç i extingit.

Societat descoberta
als ulls de la maldat,
vora una foscor perpetua
i un home insensat.

Cauen les llàgrimes
i les clàusules,
d’una llei humana
per la força de la katana.

No plorem,
no lluitem,
parlem
i ballem.

Que els cors foren sentits,
per tots els sentits,
d’un noble poble,
encantat i ara desencantat,
per la valentia de la paraula.

Ens quedem sens salvació

Vora l’uníson de la veu,
arreplegada a la deu,
es reflecteix sa creu,
dins l’aigua de Déu.
Mort és el salvador,
cristià, penitent i orador,
li canta gemecs de dolor,
per la fugida del cor.
Ploren l’arribada de la por,
la davallada del cor,
d’àngels a la foscor,
que tararejen la cançó.

Oh!, dolç oblit,
d’una trista nit,
es fa el llit,
mortuori de l’esperit.
Hem perdut l’ànima,
per orar, la catifa
i els que foren pinya,
ara cremen a la pira.

S’enterren les cendres,
per fer les vendes,
d’honestedat i amistat
i poder fer compres,
de falsedat i maldat.
Per no sentir el passat,
ni l’escarni dels avantpassats;
per no lluitar contra l’estat
i viure sense honestedat.
Plorem ara que som pecadors
i hem perdut la vida de pescadors,
de creients i oradors,
ara ens férem dir Senyors.

I lo pitjor,
sens salvador.

Gent vora la gran mar

Serra emblanquinada,
a la llar del Canigó;
reflecteix oblidada,
el record d’una cançó.

Una parrafada
d’història emmarcada,
dins els orígens,
dins els turons.

Muntanyes sagnants:
de morts,
de viatjants i ciutadans,
de crueltats,
de soldats,
de la noble polis,
de trobadors que cantaven tal cantarella:

De la mar Romans i grecs, La mà donem,
som fills, de costat són germans parem galta
de la llar, del Mare Nostrum, i parlem;
familiars engendrats. siguent gent de ment.
i del cantar,
som els fils.

No queremos mentiras en casa

La casa se derrumba,
cuando se levanta el odio
de su tumba.
Crece el malestar,
nos molesta,
lo hemos de desterrar.
Las aguas del cielo serán abiertas,
con verdades ciertas
y con falsedades desmentidas.

El engaño de la paradoja vital

Me muevo entre el bien y el mal,
y soy azúcar en la sal.
Con alas en el pecho
e ideas deshechas;
busco un espacio,
donde nada quepa.

Si me observáis me olvidareis
y si no me veis…
sabréis que el amor es sufrimiento
y el habla veneno.
Puesto que es mi engaño,
el ser paradoja,
siendo un ser sin cuerno,
pero con conocimiento.